Ja tornem a ser aquí després d'uns quants dies d'absència. Amb bons motius! L'important és que tot va sortint bé. Hem pujat una gran muntanya, ara toca disfrutar de les baixades, això si, sabent que alguns ports encara s'han de superar. Però això significa que encara tindrem més temps per disfrutar el camí i la meta serà una major recompensa!
I no parlo sols figuradament. És ben cert que venim de fer unes quantes pujades! Com avançava en l'anterior publicació, el 27 d'Abril vaig córrer la IIa edició de la MonteScatano, la meva primera cursa de muntanya. Tant la Judith, el Sergio com el David, que també en prenien part, m'havien anat ficant el cuquet dels corriols i les pujades... I cal dir que van fer bé! Quina manera de disfrutar, encara més en bona companyia, bravo per l'Ana i l'Iris!
Quina grupeta masca! Orgull shadow :D
I és que ja preveiem una molt bona organització, però és que va estar de 10! Per trobar defectes ens hauríem de posar a filar molt prim, en canvi és molt fàcil trobar aspectes que destacar. Un espai (la plaça de l'Esglèsia) ex-clu-si-va-ment dedicada als corredors (si, tranquils, els vianants també podien passar ;) ), un recorregut genial, tant pels paratges (sobretot en la llarga) com pel ben marcat i arreglat que estava, voluntaris amb piles inacabables arreu, avituallaments complets per tothom...
La llista seria molt molt més extensa. Sense entrar en la sempre comentada bossa del corredor (fantàstica!) que és el menys important, destaco tres aspectes que vaig trobar clau: una transparència i proximitat al corredor increïbles (amb una capacitat d'autocrítica que moltes curses menys ben muntades haurien de tenir), buscant innovar i motivar el corredor (boníssim el tema del pernil i el fuet pels primers valents que els carreguessin en les curses i del corredor escombra al final!) i un reportatge de fotos que ha fet sentir-nos a alguns de nosaltres el més propers possible a les models de la passarela de Milà (i que bé que aniran per ilustrar aquest post!).
Guardant armes, que això serà llarg...
Però vaja... El que ens preguntem els corredors, a la MonteScatano es corre? Vaja que si es va ràpid! Sortint del centre de Montcada sempre hi ha un lapse per connectar amb la Serralada de la Marina (on discorria el puja-baixa que anàvem a afrontar) i els primers surten com si d'una cursa en pla es tractés! Aquí s'acaba la idea d'anar a pel pernil i pensar en gaudir de la cursa, 15km amb 687m de desnivell positiu restaven per davant!
Una altra bona cosa d'aquesta cursa és que després d'aquests 700m d'asfalt arriba una primera pujada en pista ampla, que durant un km i mig es fa dir senyor, si senyor!, i que fins el km3 es va mantenint, de manera que abans d'entrar en camins estrets la grupeta s'ha estirat una mica i podem córrer estan més atents al que ens rodeja i no a preocupar-nos si ens ensopeguem amb el corredor del davant o el de darrera ens passa per damunt! Tot s'ha de dir que la cursa no és multitudinària, si ens ho proposem ens podríem conèixer tots els que en preníem part!
Amor i persistència en la muntanya!
En aquest punt tenim un km de descans per un caminet en fals pla que permet recuperar energies i disfrutar, aquí anem en fila d'un. Fins que arribem a la zona del pernil (ni rastre del pernil d'homes, si del de dones, llàstima no haver duut una bona disfressa...) on la cursa es divideix, ja no ens tornarem a trobar la cursa curta i llarga fins al repetidor. Bon viatge! Als de la segona ens espera la pujada més dura, però més agraïda.
I és que hi trobem de tot. Es tracta d'una zona tupida, altre cop de km llarg fins que comencem amb la primera baixada d'entitat. Corriol-pista-corriol... El paisatge canvia constantment i també el perfil, que ens ha de duur en aquesta muntanya russa fins a l'avituallament de l'ermita de Reixac (quin lloc més bonic per descansar, menjar i beure una mica) passat l'equador de la cursa. En aquest punt ja la muntanya m'havia enamorat irremediablament com va capturar el fotògraf de la JAM...
Que diferents son les baixades per muntanya!
Però no hi ha amor que no costi! En aquest cas no va ser cec, una mica insconcient, comprovat que l'aquarius no és aigua... En el camí del repetidor vaig repetir-me aquesta frase més d'una vegada, al notar-me la boca seca, llàstima perquè aquí vam perdre un temps preciós. Ara bé, enormes els "muntanyerus", tothom que et passava t'animava, fins i tot alguns alentien el ritme i es posaven a córrer un tros amb tu, gràcies gràcies! He conegut gent que espero retrobar aviat, a més, aquest tram va servir per veure com et pot fer tirar el cap (sense fer el burro!) mentre el cos et demana que baixis una marxa.
Així que havent fent el darrer cim, ja encetàvem la darrera baixada! I quina baixada, 4kms (amb un darrer mil planejant per tornar a la plaça de l'esglèsia), primer en caminet (divertidíssim, i amb un altre fotògraf ben amagat, que ens va treure fotazas!) i després ja en pista ampla. No pensava que m'hi trobaria tant a gust (en les curses en asfalt no baixo gens bé, però aquí anava fàcil i disfrutant com un nen) i malgrat l'estret d'alguns punts tant els corredors que t'avançaven com els que es deixaven passar ho feren genial, bravo companys!
Ja la tenim aquí!
Però realment és tan diferent l'ambient a les curses de muntanya? Almenys en l'espai i els companys en que jo em vaig moure, si. Per a mostra dos botons. El primer, fer el darrer km petant la xerrada amb un corredor, l'Alfonso, del Maimakansu de Mataró (si llegeixes això, felicitats per ser finisher a la Marató del Cap de Creus, ha de ser brutal!) i que et deixi passar a meta dient que ell ja ha disfrutat de la cursa i "l'entrenament". El segon, ja animant els corredors, una àvia que em comenta, "carai! aquí venen d'un en un, o de dos en dos". Si senyora, son curses de major vivència, tothom (o gairebé tothom) encarava meta amb un somriure, sabent que la feina ja estava feta.
Només arribar a meta vaig recollir el darrer avituallament (gràcies un cop més Joventut Atlètica Montcada, manteniu aquest camí, vam disfrutar d'una matinal genial!) i la bossa d'obsequis vaig córrer a buscar un bon lloc per veure arribar els companys! L'Iris i l'Ana ja havien arribat, i en David i el Sergio no van tardar a fer-ho. Una mica més tard, però tant o més contenta vam veure arribar a la Judith, bravo grupeta, ens hem sortit amb la nostra! Al final 47é de la general, amb un temps de 1h23m02s (negligència total! jajaja) i amb sensació que no tardarem a tornar!
“Educa els nens i no serà necessari castigar els homes”
Com que la crònica arriba un xic tard, queden en el tinter més coses que explicar, però això vindrà en la pròxima publicació... No perdeu detall! I no em deixis sol, #CorreAmbElCorSincer tu també, fes la teva aportació al repte en Migranodearena, calçat les bambes, i col·locat el dorsal que et farem arribar, que la feina de Família d'Hetauda ho mereix (en el pròxim post parlarem més d'ells, ¡lo prometo!) doncs no paren mai!
Seguim sumant kms (jo gairebé ja duuc 600 dels 700 mínims!) no deixem que les aportacions perdin el ritme! Gràcies! Per cert, aquest post va dedicat a totes i tots aquells valents que tenen muntanyes reals (i no les que correm per diversió) en les seves vides i son cada dia capaços de tornar-les a pujar i acabar amb un somriure, jo en conec uns quants d'aquests herois!
No hay comentarios:
Publicar un comentario